Un dels homenots del patrimoni musical català: Albéniz
11/06/2024
La figura d'Isaac Albéniz (1869-1909) continua erigint-se en una de les figures del nostre patrimoni musical més coneguda, però també de forma esbiaixada. Si bé és evident que tothom el té associat a l'àmbit i gènere pianístics, en tant que gran intèrpret i compositor que fou, el conjunt de la seva obra musical presenta una més que extensa producció, malgrat la seva prematura mort, el 18 de maig de 1909 a Cambo-les Bains (Aquitània). Així, pocs són els melòmans que tenen associat a Albénz com el compositor d'òperes com Henry Clifford (1895) o Merlin (1896), ambdues estrenades al Gran Teatre del Liceu en menys d'un any o de les magnífiques Escenes simfòniques catalanes estrenades per Tomás Bretón a Madrid, el març de 1889.
Si bé és inqüestionable la referencialitat de la seva obra pianística, fins al punt de ser un dels autors catalans més interpretats pels grans pianistes de l'escena mundial, en aproximar-se a Albéniz sembla que alguna cosa se'ns escapa. No importa que comptem amb importants treballs monogràfics com els de Walter Aaron Clark (Isaac Albéniz : retrato de un romántico) o Justo Romero (Isaac Albéniz). Com a figura romàntica que és hi ha aspectes que se'ns mostren com a enigmàtics engrandits pel caràcter llegendari sorgit amb la seva precoç mort per nefritis als 48 anys. Una mort a la qual el nostre patrimoni encara hi hauria d'afegir, en anys posteriors, les d'Enric Granados (1867-1916), també a 48 anys a conseqüència de l'atac a la nau Sussex, al canal de la Mànega, en ser torpedinada per l'armada alemanya en el transcurs de la Primera Guerra Mundial, o uns anys després la de Juli Garreta (1875-1925) a cinquanta anys a conseqüència de la complicació d'una grip.
Com remeiar aquest coneixement esbiaixat d'Albéniz? Sens dubte interpretant i escoltant la música del compositor de Camprodon que ens va llegar com a cim de la seva obra pianística, la seva colossal suite Ibèria (1905-1909), cim ja no només de la música ibèrica sinó de la música per a piano de tots els temps i de la que comptem antològics enregistraments com els d'Esteban Sánchez, Alicia de Larrocha o Guillermo González, aquesta darrera segons la seva pròpia edició crítica de la partitura.
De fa uns mesos, però, disposem d'una important eina com és el del volum I dels seus Escritos personales publicat per FICTA Edicions i que ha tingut com a editor a Lluís Rodríguez Salvà. Tal -com ha expressat en el seu Pròleg l'erudit musicòleg Walter Aaaron Clark, figura referencial entre els especialistes en Albéniz, aquests escrits «eren una necessitat imperiosa», ja que, segons Rodríguez Salvà, constitueixen el llegat més proper que hem rebut d'ell, en paraules, al costat, és clar, del seu catàleg d'obres.
Tant de bo la lectura dels Escritos d'Albéniz contribueixin a la comesa, no pas fàcil, de fer de la figura d'Albéniz alguna cosa més que un gran compositor pianístic. Música escènica i orquestral de gran interès, editada per algunes de les editorials del GEMC com ara Tritó i Boileau, resta a l'espera d'un compositor que, al llarg de la seva vida, va mantenir lligams estretíssims amb importants figures musicals i culturals com ho poden ser Enric Granados, Enric Morera o Paul Dukas, a més dels pintors Ramon Casas i Santiago Rusiñol.
Per si tot això fos poc no podem oblidar com Albéniz va ser el nexe d'unió dels compositors francesos amb el folklore hispànic deixant una forta empremta a compositors com Maurice Ravel, Claude Debussy, Gabriel Fauré, Francis Poulenc o, fins i tot, Olivier Messiaen.
Des de l'any 1985, la seva població natal de Camprodon (Ripollès) celebra el Festival Isaac Albéniz impulsat per l'Ajuntament d'aquesta localitat. També s'hi localitza el Museu Isaac Albéniz on es pot trobar una àmplia documentació sobre l’obra musical, així com partitures manuscrites originals i en facsímil, correspondència personal amb altres músics, llibres de la seva biblioteca familiar, objectes personals, quadres, retrats i fotografies, pertanyents a diferents èpoques de la seva vida. És per tot això que l'etiqueta d'«homenot» escau d'allò més al nostre compositor.