Ramon Carnicer, el gran operista del segle XIX
28/11/2024
Un dels compositors més destacats del segle XIX és el compositor targarí Ramon Carnicer (1789-1855) que, amb justícia, hem de considerar el gran operista català de la primera meitat del segle XIX. Nascut a Tàrrega, el 24 d'octubre de 1789, va formar-se com a nen cantor a la capella de la Seu d'Urgell (1799-1806) per traslladar-se, posteriorment, a Barcelona on va ser deixeble de Francesc Queralt (1740-1825) i Carles Baguer (1768-1808). Va ser a la ciutat comtal on l'activitat musical al Teatre de la Santa Creu li va permetre prendre contacte amb el món operístic de compositors com ara Domenico Cimarosa, Giovanni Paisiello, Fedinando Paër i, especialment, Giovanni Simone Mayr (1763-1845) de qui, segons el seu deixeble Francisco Asenjo Barbieri (1822-1894), l'audició de la seva òpera o dramma sentimentale Elisa ossia Il monte San Bernardo (1804) fou fonamental per a la seva decisió per ser compositor d'òperes.
Durant la Guerra del Francès (1808-1814) es va veure obligat a traslladar-se a l'illa de Maó on va romandre cinc anys. Allà va tenir l'oportunitat de conrear l'amistat amb un enginyer alemany de nom C.E. Cook de qui es diu era amic de Mozart. El 1814, de retorn a Barcelona, es va allistar a la milícia nacional. Va ser aleshores quan va començar a dirigir i organitzar concerts i a col·laborar en la vida operística barcelonina, tot viatjant sovint a Itàlia, comissionat per la junta d'accionistes del Teatre de la Santa Creu amb l'objectiu de contractar companyies d'òpera de primera categoria i fer arribar a Barcelona la nova generació d'operistes italians, amb Gioachino Rossini (1792-1868) al seu capdavant. Precisament, de les òperes rossinianes Il barbiere di Siviglia (1816) i La Cenerentola (1817), el targarí en va escriure obertures de la seva autoria, tot agafant com a model d'obertura l'emprat pel compositor de Pesaro.
No va ser fins a l'any 1819 que va compondre la seva primera òpera Adele di Lusignano, amb text de Felice Romani, a les que li van seguir Elena e Costantino (1821) i Don Giovanni Tenorio (1822). Fugint de la repressió absolutista, Carnicer es va veure obligat a exiliar-se a París i Londres, on va conèixer altres importants músics i compositors com ara Ferran Sor (1778-1839), Josep Melcior Gomis (1791-1836) o Santiago Masarnau (1805-1882) a més del cèlebre tenor i compositor Manuel García (1805-1906). Va ser a la capital francesa quan per encàrrec de l'ambaixador xilè a França va compondre l'himne nacional de Xile, Dulce patria, sobre text d'E. Lillo, que seria estrenat a Santiago de Xile el 1828.
El 1827 va decidir tornar a Barcelona, però aquell mateix any Ferran VII, fent ús d'un privilegi dels teatres de Madrid, el va obligar a traslladar-se a Madrid per substituir Saverio Mercadante (1795-1870). Les circumstàncies sociopolítiques de l'època el van acabar convertint en el compositor oficial de Ferran VII, per a qui va escriure obres com El regreso del monarca i, especialment, la Misa de difuntos per a les exèquies de la reina Maria Amàlia de Saxònia.
Professor pioner de contrapunt i composició del Real Conservatorio de Música y Declamación (1830) i, més tard, un dels seus primers directors, entre els seus deixebles s'hi troben importants noms com el pianista Pere Tintorer (1814-1891) o els compositors de sarsuela Rafael Hernando (1822-1888), Joaquín Gaztambide (1822-1870) i el citat Barbieri. Va continuar amb la producció operística, estrenant diferents òperes i obres de música religiosa d'allò més ambicioses. A la seva mort, el seu enterrament va esdevenir un homenatge de tot el món musical madrileny.
Reconegut com el gran introductor del rossinisme a Barcelona, porem trobar algunes publicacions existents d'editorials com Tritó, Boileau o La mà de Guido.