Josep Maria Mestres Quadreny, compositor d'avantguarda
22/08/2024
El passat mes de gener es van complir tres anys de la mort del compositor manresà Josep Maria Mestres Quadreny (1929-2001). Atansar-se a aquest compositor vol dir atansar-se a qui va ser degà, durant força anys, dels compositors catalans i referència indiscutible de l’avantguarda musical hispànica de la segona meitat del segle XX deixant com llegat innovadores creacions musicals, així com intenses relacions amb noms canònics de les arts i la literatura.
Nascut a Manresa, va ser deixeble de Cristòfor Taltabull (1888-1964), a l'gual que també ho van ser els compositors Joan Guinjoan (1931-2019), Josep Soler (1935-2022) o Josep Cercós (1925-1989). Tot evolucionant d'una música deutora, en el seu inici, de les aportacions serialistes d'Anton Webern, va acabar realitzant un extens catàleg de programa on va arribar a qüestionar-se els límits del concert tradicional.
Figura clau de la música catalana de la segona meitat del segle XX, va estar al capdavant de diferents iniciatives de promoció i impuls de la música contemporània. Premi Nacional de Música i Creu de Sant Jordi, va escriure també un bon nombre de llibres d'assaig musical. Va ser president de la Fundació Joan Brossa i patró emèrit de la Fundació Joan Miró.
En línies generals podem dir com el manresà va estar convençut, en una línia ressonant respecte a la poètica del seu gran amic Joan Brossa (1919-1998), que l’obra d’art (musical) havia d’esdevenir sempre una força d’ocupació i, consegüentment, la gran missió de Mestres Quadreny va ser sempre fer que l’obra musical es convertís en un instrument de pensament. I no en un instrument de pensament disposat per a l’ordre lògic o racional, sinó precisament en el de la recerca d’ordres més profunds contigus als que fa la ciència d’avantguarda. No pas en va, la formació universitària del compositor havia estat la de ciències i, amb encert, va adonar-se que, en el fons, els mons de la creació artística i la ciència no eren tan distants com, massa sovint, s'ha cregut de manera errònia.
No per coneguda podem desestimar la famosa anècdota, exposada en el seu llibre Pensar i fer música, que va ser amb la contemplació d’una litografia de Joan Miró (1893-1983) que es va adonar que l’artista «havia recreat una aparença d’atzar d’una manera artificiosa a l’origen de la qual hi havia una intervenció del mateix atzar», artifici que va trobar «molt suggestiu i que, traslladat a la música, consistiria a imitar un fenomen d’atzar per procediments d’atzar, i modificar-ne l’aparença tot mantenint l’estructura». Potser cap altre principi com aquest ens permet comprendre la seva constant recerca de mètodes i sistemes compositius que ja no només van anar més enllà del dodecatonisme i serialisme, sinó que va saber-hi integrar conceptes i idees provinents del món de les matemàtiques, la física i l’estadística. Malgrat que, a vegades, s’ha inclòs el compositor en el món de la música vinculada amb l’aleatorietat, l’atzar o la probabilitat, no és menys cert que la seva posició no té tant a veure amb les formulacions de Gottfried Michael Koenig (1926-2021) i Iannis Xenakis (1922-2011), sinó que mostra un lligam més estret amb els universos artístics, a part dels citats Brossa i Miró, de Tàpies, Villèlia, Bechtold i Perejaume.
Convençut de la necessitat de qüestionar-ho tot de dalt a baix, no va dubtar a impulsar, juntament amb Brossa, noves formulacions com ara les accions musicals (Satana, Suite bufa) amb la participació d’un joveníssim Carles Santos, del qual sempre va reconèixer el seu deute en la concepció futura dels seus espectacles. Va ser capaç fins i tot de concebre obres en què el públic era l’encarregat d’interpretar-les (Self-service, Concert de Vilafranca) i, evidentment, no va tenir por d’emprar les innovacions tecnològiques com ara l’ús dels primers ordinadors de la dècada dels setanta (Ibèmia) ni de ser pioner al nostre país en l’experimentació amb l’ajut del laboratori sonor.
Membre TAMBÉ del Cercle Manuel de Falla, promotor de Música Oberta del Club 49 i del Grup Instrumental Català, així com del Laboratori de Música Electroacústica Phonos, és una mostra inequívoca que les seves recerques eren tingudes en compte per l’avantguarda europea el fet que el 1974 va ser convidat a l’Internationale Ferienkurse für Neue Musik (cursos internacionals d’estiu de música contemporània) de Darmstadt. Membre de diversos patronats, encara va tenir temps de convèncer en els primers anys del segle XXI a la Generalitat de Catalunya per impulsar un centre de promoció i difusió del patrimoni musical català com el Centre Robert Gerhard.