Copyright © 2012 Gremi d'editorials de música de Catalunya.

Dades oficials i Política de privacitat
Amb la col·laboració de:

logo1 logo3 logo3

Enric Casals, un secret del patrimoni musical català

21/09/2024
Un dels secrets més ben guardats del patrimoni musical català el conforma la figura d'Enric Casals (1892-1986), el germà més jove de Pau Casals (1876-1973). Format com a violinista, director i compositor, en els seus inicis va destacar com a violinista sent concertino de la prestigiosa Orquestra Simfònica Kurort de Sant Petersburg (1912-1914) i, posteriorment, de l'Orquestra del Gran Teatre del Liceu, a més de la mítica Orquestra Pau Casals de la que en va arribar a ser sotsdirector.
 
Els estudiosos de l'obra de Pau Casals han assenyalat com Enric va ser sempre la mà dreta en la composició d'obres del seu germà i, així, ningú dubta de que les orquestracions d'obres de Pau Casals com ara la sardana Sant Martí del Canigó (1943), l'oratori El Pessebre (1960) o l'Himne de les Nacions Unides (1968) van ser obra d'Enric Casals amb el consens i revisió del seu germà en una forma metodològica de treball en equip. No podem oblidar com Enric Casals, en la seva estada de formació a Brussel·les, on va estudiar amb el prestigiós Matthieu Crickboom (1871-1947), un violinista que a finals del segle XIX va estar durant uns anys a Barcelona, també va estudiar amb Joseph Jongen (1873-1953), un important compositor i pedagog que, sens dubte, és l'explicació del perquè de la capacitat en el domini dels complexos orquestrals per part d'Enric Casals.
 
Si bé, dins el seu catàleg en sobresurt la composició de diferents sardanes com ara Heroica (1919) -dedicada al seu germà Pau-, A en Juli Garreta (1924) o Catalunya avant (1910) arribant a constituir un corpus de 24 referències, són de destacar algunes composicions orquestrals, en especial el seu Concert per a violoncel i orquestra.
 
Compost entre els anys 1946 i 1947 per a la seva filla Pilar, aquest va ser estrenat en un concert de l'Associació de Cultura Musical de Barcelona el 21 de febrer del 1949, interpretat per l'Orquestra Filharmònica de Barcelona dirigit per ell mateix i amb la seva filla Pilar com a solista. A les seves memòries Enric Casals va deixar escrit:
 
«Era una delícia veure com el meu germà Pau, gaudia mirant-la, quan tocava per a ella per conèixer les seves reaccions i en fer-se gran, com anava descobrint el que la Pilar seria amb el violoncel i com admirava la profunditat de les seves interpretacions».
 
Interpretat, reivindicat i editat per Lluís Claret, una de les darreres interpretacions és la que va realitzar el violoncel·lista alemany Jan Vogler acompanyat de la Moritzburg Festival Orchester sota la direcció de Josep Caballé-Domènech.
 
Una altra de les obres significatives del catàleg d'Enric Casals és la seva Suite en re menor: Homenatge a Pau Casals per a violoncel (1973).