Recuperació del poema simfònic I Trionfi de Felip Pedrell
06/02/2023
Aquest passat cap de setmana, a les poblacions de Vic i Girona, s'han celebrat dos concerts de l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) sota la direcció del seu titular Ludovic Morlot.
A part de la participació del violoncel·lista Nicolas Altstaedt en el Concert per a violoncel en Do Major, Hob.VIIb:1 de Franz Joseph Haydn (1732-1809) i de la interpretació de la Simfonia núm. 2 en Re Major, opus 73 de Johannes Brahms (1833-1897), el focus d'atracció ha estat en la recuperació del poema simfònic Trionfo della fama (1880) de Felip Pedrell (1841-1922), obra que no s'havia pogut tornar a escoltar des de la seva època.
Aquesta recuperació, impulsada per Editorial FICTA, ha permès tornar a escoltar aquesta obra, a la vegada que també en propiciarà, pròximament, la seva futura publicació amb l'edició de la seva partitura orquestral i d'un enregistrament monogràfic que s'afegirà a un CD monogràfic dedicat a qui és considerat el pare de la música hispànica. Per aquells que aquest cap de setmana no hagueu pogut assistir als anomenats «concerts del territori», dir-vos que els propers dies 10 i 11 de març aquest mateix programa es podrà escoltar a L'Auditori de Barcelona amb els mateixos intèrprets.
Atansar-nos a la figura de Felip Pedrell és haver-ho de fer amb una personalitat polièdrica que, més enllà del compositor que va ser, ho va compaginar amb moltes altres facetes com ara les de professor, musicòleg, etnomusicòleg, musicògraf, crític, editor i, en el fons sense pretendre-ho massa, intel·lectual. I amb el pas dels anys, perquè no dir-ho, en un visionari en tota regla en haver predit realitats musicals que en el nostre present ens semblen totalment normals i òbvies com ho són, a tall d'exemple, l'ús d'instruments originals i criteris històrics per a la interpretació de la música del passat o la gran valoració i admiració actuals per la música de Gustav Mahler (1860-1911).
El sorprenent del cas, però, és que en el catàleg de la seva obra no hi trobem, estrictament, una obra plenament nacionalista i representativa com sí, en canvi, podem trobar en altres compositors fundadors de nacionalismes autòctons. Només ens cal pensar, a tall d'exemple, amb el txec Bedrich Smetana (1824-1884) i el seu cicle de poemes simfònics de Má vlast (La meva pàtria), compostos entre 1874 i 1878, o el finès Jean Sibelius (1865-1957) amb la seva obra Finlàndia (1899).
El catàleg d'obres de Pedrell, si bé ple d'elements que ens permeten considerar-lo el primer compositor nacionalista hispànic, no té aquesta obra representativa del nacionalisme com la que sí podem trobar en alguns dels seus deixebles. Pensem, així, en l'Iberia (1906-1909) d'Isaac Albéniz (1860-1909), Goyescas (1911) d'Enric Granados (1867-1916) o Noches en los jardines de España (1916) de Manuel de Falla (1876-1946), deixant de banda que aquesta darrera s'insereixi dins d'allò que les ciències musicals han definit com, més vaga que encertadament, impressionisme musical.
Més enllà d'aquest fet el que sí resulta evident és que, particularitats de la seva taxinomia o de la no composició d'un títol estrictament nacionalista, Felip Pedrell s'ha acabat erigint com un dels escassos grans noms de la història de la música catalana. I és que fora d'algunes excepcions com ho poden ser els històrics noms de Mateu Fletxa «el vell» (1481-1553), Joan Cererols (1618-1680), Domènech Terradellas (1713-1751) o Ferran Sor (1778-1839), entre pocs altres més, fins a l'arribada de Pedrell no podem escriure abastament d'això que coneixem, en la nostra història de la música com a «grans noms». Això és: compositors l'obra dels quals els ha acabat constituint, culturalment, com a una referència i una imatge per a ells mateixos.
Gràcies a una pensió de les diputacions de Girona i Tarragona, Pedrell, però, es va poder traslladar, en primer lloc, a París, ciutat on va compondre el seu primer poema simfònic: Lo cant de la Muntanya (1877). Aquest junt a I Trionfi (1880), basat en el llibre homònim de Francesco Petrarca i Excelsior (1880) ens porten a una trilogia d'un gènere fascinant com l'és el poema simfònic en el que Pedrell sembla voler fer la seva aportació a una de les mostres per excel·lència de la coneguda com Zukunftmusik (Música del futur), una de les màximes aportacions de Richard Wagner (1813-1883). A diferència de les simfonies, en aquesta classe de composicions que coneixem com a poema simfònic ens trobem amb un sol moviment on el compositor deixa anar la seva imaginació. Malgrat la poca presència en les nostres programacions, no és menys cert que ens trobem amb una de les màximes creacions més inspirades del catàleg de Pedrell, especialment d'Excelsior que va trobar el seu motiu d'inspiració en un poema del nordamericà Henry Wadsforth Longfellow (1807-1882).
Possiblement una de les definicions més intel·ligents mai realitzades sobre Pedrell és la que va escriure Robert Gerhard des de les pàgines de la Revista Musical Catalana: «Pedrell és naturalment -fatalment, hauríem de dir- autodidacta; en això també va ser un home del seu temps i de la seva terra. Els coneixements que va poder adquirir a la capella de Tortosa serien excessivament rudimentaris i elementals i, ja, precisament, orientats en el mateix sentit una mica exclusiu de la seva lliure formació posterior que no serà, naturalment, gens acadèmica ni sistemàtica, sinó, simplement, el desordre àgil i viu d'una poderosa intuïció i d'una caríssima intel·ligència assimilant una nutrició espiritual i forjant-se un utillatge tècnic peremptori a partir de la matèria prima que queia a les seves mans: cant popular, polifonia religiosa, música d'òpera italiana, i sobretot obres del primer romanticisme musical (...). En realitat on adquireix un entrenament més intens, una sòlida base de l'ofici és més tard, en la immensa tasca d'estudi i investigació de la polifonia clàssica».
Aquesta recuperació d'I Trionfi s'afegeix a la ja realitzada, en el passat, amb l'Excelsior i Lo Cant de la muntanya que van ser interpretats per la mateixa OBC.