GEMC - Gremi d'editors de musica de Catalunya

Tot és a punt perquè el proper 22 d'octubre el Palau de la Música Catalana commemori el cinquantè aniversari de la mort de Pau Casals (1876-1973). Auspiciat per la Fundació Pau Casals, l'acte consistirà en una audició d'allò més especial de l'oratori El Pessebre (1945-1960).

 

I diem especial perquè serà una versió on el director i compositor Antoni Ros Marbà ha decidit presentar-ne una nova edició de l'obra on ha volgut alleugerir la seva orquestració original amb l'objectiu que la nova s'ajusti més i millor a la singularitat d'una composició que, abans de tot, cal comprendre-la com una feina d'equip realitzada per Pau Casals junt al seu germà Enric (1892-1986).

 

Aquesta nova versió es basa en el respecte que, a judici del mateix Ros Marbà, «mereix el treball d'Enric Casals, però que vol permetre que l'obra pugui ser interpretada per un conjunt més limitat d'efectius». Aquesta nova versió comporta una reducció dels vents en reduir-los a dos instruments (2 flautes travesseres/flautí; 2 oboès/corn anglès; 2 clarinets; 2 fagots) com també els metalls: 2 trompes en lloc de 4 i 2 trompetes en lloc de 3. A la vegada la distribució, en diferents moments de la partitura on els instruments doblen la part corals, ha estat revisada sense voler perdre, però, amb paraules del propi Ros Marbà, «l'esperit de la gran orquestra simfònica i mantenint el caràcter general de complicitat dels dos germans». Així mateix s'ha arribat a una durada general de l'obra d'uns noranta minuts. És per això que alguns fragments s'han suprimit, sense que aquests afectin al discurs global de l'obra, cosa que permet arribar al Glòria final sense la saturació de l'original.

 

Cinquanta anys després de la mort del mestre d'El Vendrell és evident que encara hi ha molta feina a fer. I més quan en l'imaginari col·lectiu del nostre país, en massa ocasions, només s'associa al músic vendrellenc per dues realitats: la interpretació d'El cant dels ocells i l'haver estat protagonista del famós episodi de l’«I am a Catalan», amb la que va iniciar el seu discurs a les Nacions Unides, el 24 d’octubre de 1971, en motiu de l’estrena de l’Himne d'aquesta organització, signat per ell mateix. Això ha fet que en el nostre imaginari tinguem perfectament integrada la imatge de Pau Casals amb un violoncel, i una mica menys com a director, tot i la tasca prometeica que va realitzar al capdavant de l'Orquestra Pau Casals. Força menys habitual és l'associació de Pau Casals com a compositor, malgrat haver elaborat un catàleg prou nodrit que abraça música per a piano, de cambra, vocal, coral, sardana i religiosa i que supera, a més, les vuitanta referències.

Aquesta faceta com a compositor, a grans trets, es té essencialment associada amb aquest immens cant a la pau universal que és l'esmentat oratori El Pessebre (1945-1960), amb text del poeta Joan Alavedra (1896-1981) i que va ser estrenat a Acapulco (Mèxic) el 24 de desembre de 1960. Podem dir que és una obra on el seu context i relat extramusicals s'han sobreposat, moltes vegades, als seus interessos musicals d'una obra que, encara avui, desperta i mereix una atenció especial.

 

Si bé és veritat que Casals va compondre aquesta obra de gran significança, com també l'Himne a les Nacions Unides (1971) amb un text de Wystan Hugh Auden (1907-1973), en cap cas hem de pensar que la creació musical va ser per a Casals una realitat menor ja que aquest que va estar sempre necessitat de compondre, al marge del seu ofici com a violoncel·lista i director.

 

Podem assegurar com les bases compositives i tècniques de Casals es van basar, essencialment, en allò après amb els mestres de Madrid i, evidentment, la seva intuïció. Tot i això en Casals va haver-hi sempre algun «daimon» que el va empènyer a compondre unes composicions que, a part de les ja esmentades per a cor i orquestra, sempre va concebre amb formes íntimes i cambrístiques. Per entendre'ns: mai es va decidir per compondre un concert per a violoncel, cosa que si va fer el seu estret col·laborador i mà dreta: el seu germà Enric (1892-1986).

 

Del conjunt de la seva obra, però, em sembla que n'hi ha algunes de més inspirades que sobresurten, D'aquestes són les anomenades peces montserratines com ara l'O vos omnes (1932),  la Salve Regina (1932) o el Nigra sum (1943) o la seva sardana Sant Martí del Canigó (1943), instrumentada també per l’Enric. Aquesta necessitat de comptar amb el germà per a les qüestions referents a l'orquestració és el senyal inequívoc de què el Casals compositor era mancat d'alguns aspectes tècnics i que, honestament, va pal·liar amb l'ajut de l'esmentat Enric. Això no significa que no posseís el do per a la melodia i algunes de les seves obres són certament inspirades, però que al costat de la monstruositat com a cel·lista i director queden en un segon o tercer pla.

Estèticament, evidentment, són deutores del romanticisme melòdic en el que ell creia. Es diu que el Comte Morphy en alguna de les seves classes li havia dit: «Pablito, en el llenguatge de tothom». Aquesta recomanació, Casals la va portar fins a les darreres conseqüències ja que aquesta no podia portar una expressió més profunda en els propòsits de l'art en general.

 

Editorial Boileau està portant a terme l'edició de la integral de l'Obra de Pau Casals, així com també ha publicat algunes obres del seu germà Enric.